En el bellíssim llibre Cervantes para las cabras, Marx para las ovejas el narrador, com li agrada dir-se a Pablo Santiago Chiqueiro, ens porta, en un dels diversos girs inesperats del relat, a la col·lectivització per part de vint famílies andaluses d’una hisenda del senyoret de la zona, pocs anys abans del cop d’estat de 1936.
Cert que les condicions d’opressió a les quals estan sotmeses aquestes famílies i una vida molt precària i de moltes lamentacions no els deixa altres alternatives; cert que el context d’ascens de la dreta de llavors tampoc obre cap altra expectativa; cert que les idees revolucionàries socialistes de Don Carlos tenen alguna cosa a veure… però el veritable desencadenant per a tan valenta iniciativa va ser, sens dubte, la lectura de les aventures del boig Hidalgo de La Manxa.
La situació dibuixada en la novel·la de Pablo a Andalusia i la nostra realitat actual a Catalunya, encara que tan distants, tenen algunes semblances. D’una banda coincideix, la discriminació que se sent entre el camp i la ciutat. Per al sector primari d’allà i de llavors, la vida no era fàcil, com tampoc ho és per al sector primari d’aquí i d’ara. Mateo, el pastor protagonista de la novel·la, practicava una agricultura pagesa pensada, sense més pretensions, a garantir amb suficiència la reproducció de la seva forma de vida però la manca d’accés a terres i el control dels “senyorets”, li ho dificultaven en extrem. Per a bona part del sector agrícola actual, seguir les directrius de les administracions per a accelerar la seva modernització i creixement a força d’acumular més terres o incrementar el bestiar i adquirir més maquinària, tampoc els ha portat a un bon lloc.
L’agricultura i ramaderia industrial que han practicat ha estat una fórmula per tirar endavant, però ara observen amb molta preocupació una crisi que ja no es presenta com una cosa conjuntural sinó que té tot l’aspecte de definitiva, d’estructural. Com expliquem en el número 43 de la revista Sobirania Alimentària, el sistema alimentari industrial es desploma davant el col·lapse de materials crítics com el petroli i els fertilitzants, i els deutes per a pagar aquesta modernització no es poden cobrir en uns mercats de preus moltes vegades per sota dels costos.
Les propostes de les administracions al voltant del sistema agrícola i alimentari que ens presenta tot el ventall polític, insisteixen en models industrialitzats, com la plaga de macrogranges o el suport de monocultius per a obtenir proteïnes vegetals, o bé donen suport a la desagrarització amb els seus projectes d’energies renovables. En definitiva, polítiques construïdes de dalt a baix a les quals tots ens hem acostumat massa plàcidament. Són moltes les demandes i els manifestos amb els quals, des de la societat civil, interpel·lem a les administracions. Però, si la crisi és estructural, canviarà alguna cosa perquè pintem les bastides d’un color o un altre? No s’ha de desconstruir l’edifici? Com?
La col·lectivització de la hisenda aristocràtica de la novel·la per a convertir-la en “l’Ínsula de l’Esperança” pot servir-nos d’inspiració. Primer, perquè porta l’anterior pregunta al lloc apropiat, al medi rural. El capitalisme va posar el seu esforç per acabar amb les formes de vida rurals, sabent que destruïa una mica més que un lloc o un sector. Bombardejava una economia ecològica, la cohesió identitària lligada als territoris, la sobirania en la reproducció de la vida… fins i tot, una sort d’organització comunal semblant a l’anarquisme. Segon, perquè l’«okupació» de Mateo i els seus veïns va ser una acció de desobediència civil per a “alliberar” terres que estaven en desús, com hem vist tantes vegades al Brasil. És a dir, es posa en qüestió els principis sacrosants del capitalisme, la propietat privada i l’acumulació del capital, i justament amb un element que mai degué ser privatitzat, la terra, i que avui és causa central de molts conflictes, guerres i expulsions. Tercer, perquè, amb aquesta ocupació de terres queda clar també quines han de ser les seves vocacions: enfront de projectes industrials, turístics i especulatius, tan propis d’aquesta fase final del capitalisme, la terra és el lloc on poder trobar formes de vida simbiòtiques -Ella ens cuida, nosaltres la cuidem- retornant al sector primari el protagonisme que ha de tenir en les futures societats. I quart, perquè al meu entendre exposa dos valors en les nostres formes de vida que són crucials: d’una banda, la volta de l’ésser humà a la naturalesa, amb cases, terrenys i ramats col·lectivitzats a partir de gestions comunitàries; i per una altra, enfront del consumisme, recuperar la lògica de viure amb sobrietat per a advertir de l’abundància que ens envolta.
Què ha succeït en els últims anys perquè tinguem tanta por a desobeir les injustícies? No és això la sobirania alimentària? Hem perdut el do de la bogeria?
Article escrit per Gustavo Duch, d’El Pa Sencer
