Ara que es fan tan evidents les contradiccions entre el capitalisme depredador i la vida cal reivindicar marcs teòrics, lluites i projectes que ens permetin imaginar horitzons més desitjables i alhora ens engresquin a gestar noves iniciatives o implicar-nos en les existents. Actualment, un dels paradigmes més rellevants és l’ecofeminisme i en les línies que segueixen coneixerem els seus principis i traslladarem la seva mirada en un dels àmbits clau per la transformació social: l’alimentació.
L’ecofeminisme identifica les lògiques de supra i subordinació que intervenen en un triple domini indestriable: el de l’ésser humà sobre la natura i les altres espècies, el dels homes sobre les dones i el colonial-capitalista d’uns països, pobles, races i classes socials sobre les altres. Aquestes lògiques impliquen invisibilització, violència i explotació de la part dominant sobre la part dominada, com explica Pilar Galindo al seu article “Agroecología, Consumo Responsable Y Ecofeminismo” publicat a la Revista AE.
L’ecofeminisme denuncia que l’economia convencional posa al centre els processos de mercat i margina els processos necessaris per fer possible la vida. Aquests són d’una banda, els intercanvis fisicoquímics que donen com a resultat una biosfera a on podem viure i abastir-nos de recursos; i de l’altra les activitats i tasques humanes de reproducció que ens aporten elements essencials com l’alimentació, la llar, la criança, l’afecte, entre altres. Aquest treball de cures a més, s’ha naturalitzat mitjançant la justificació que les diferències biològiques entre éssers humans atribueixen a les dones una capacitat innata per estar més preparades per realitzar-lo.
L’ecofeminisme vol fer emergir de l’ombra el treball de cures i corresponsabilitzar de la seva realització a tota la societat (dins i fora de les llars) a l’hora que hi promou el decreixement material, energètic i de generació de residus. Finalment, introdueix el debat de quines són les necessitats humanes que col·lectivament volem satisfer i quines són les activitats i treballs socialment necessaris per a realitzar-les.
D’altra banda, l’Agroecologia és un enfocament per transformar el sistema alimentari actual i deixar enrere els efectes negatius, tant ambientals com socials, de la mercantilització i industrialització de l’alimentació: una crida a canviar la forma de transformar, distribuir i consumir els aliments. La seva pràctica és indestriable de la lluita per la Sobirania Alimentària (terme gestat pel moviment internacional de La Via Campesina), el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu.
La Sobirania Alimentària, a més, posa a qui produeix, distribueix i consumeix al cor de les polítiques alimentàries, per damunt de les exigències dels mercats i les empreses. Defensa l’«interès de» i inclou a les generacions futures. El moviment per a la Sobirania Alimentària denuncia que l’actual sistema agroalimentari no té per objectiu satisfer la necessitat d’alimentar a la població humana sinó la concentració de poder i acumulació de capital en mans de grans corporacions multinacionals.
L’Agroecologia feminista ha posat de manifest la situació de les dones rurals quant a les discriminacions que pateixen. Per posar un exemple, en la majoria de casos, les agricultores no són titulars de les explotacions on treballen i això les desposseeix de drets com cotitzar, rebre subvencions i accedir a pensions. A més a més, tot i haver acumulat sabers i pràctiques en aspectes primordials per la promoció de la Sobirania Alimentària, la seva importància com a subjectes polítics no és valorada ni reconeguda com afirma Estefania Garcia Forés a “Ecofeminismos Rurales. Mujeres por la Soberanía Alimentaria” (2012).
Una possible lectura ecofeminista en clau agroecològica, seria col·locar l’alimentació com una activitat imprescindible que cobreix simultàniament necessitats com la subsistència, la salut, el gaudi, l’enfortiment de vincles afectius o la pertinença a un territori. Caldria visibilitzar que per a fer-la possible és necessària l’activitat humana i un ecosistema que l’aculli. En clau d’articulació de propostes, és desitjable promoure aliances entre la producció, la distribució i el consum agroecològic sense deixar de denunciar les desigualtats diferenciades existents en cada àmbit. Cal fomentar les dinàmiques de cooperació i organització col·lectiva per eixamplar l’abast del consum responsable i aprofundir en la cura de qui ens proporciona els aliments. Conèixer les demandes del sector primari agroecològic i corresponsabilitzar-ne a tota la societat. Reivindicar unes zones rurals més habitables dotant-les de serveis i infraestructures i amb un pes central del sector primari en les economies locals.
Cada cop són més els vasos comunicants entre els projectes i col·lectius polítics i la seva identificació amb l’ecofeminisme. Al Vallès Oriental trobem una multitud de projectes que si bé no s’autodefineixen com a ecofeministes, hi tenen connexions evidents quant a algunes activitats o discursos. En l’alimentació n’hi ha de focalitzades en la preservació de la biodiversitat, com l’Associació Llavors Orientals; d’altres en el cultiu d’aliments sense ús de fitosanitaris i potenciant les tècniques de tracció animal redueixen la dependència i ús de combustibles fòssils, com La Kosturica, Verdulea o l’Horta de la Fanecada. Hi ha experiències de ramaderia extensiva que exerceixen una tasca de cura i manteniment dels ecosistemes i prioritzen el benestar dels animals i el territori per damunt del benefici econòmic (Ca l’Enrelat, Ramat Vilamajor i ramaderes de l’Associació Ramaderes de Catalunya) i també hi ha grups que cooperen per consumir aliments de forma responsable (Cinc Quarteres, CoopSeny o La Magrana, entre altres). Les Arremangades, que volen posar en valor els treballs de les dones productores del Montseny, teixir una xarxa de suport mutu i intercanvi de coneixements. Hi ha també propostes per col·laborar col·lectivament per satisfer necessitats materials i es basen en la confiança a on cadascú aporta i pren segons les seves necessitats i possibilitat, Vallbona Suport Mutu. Altres associacions han reivindicat durant dècades la sostenibilitat ecològica dels pobles, com Cardedeu Vital. A més també hi ha iniciatives que aposten per la vida en comunitat i la corresponsabilitat de les cures. És el cas de La Renegà que, a més vol crear un espai segur per dones supervivents de violència masclista i la creació d’una comunitat ampliada on enxarxar-se; o el cas de la Pallejana, una llar no mixta amb un alt grau de vida comunal i sororitat on a més s’autoabasteixen col·lectivament d’alguns aliments i participen activament en una diversitat gran de punts de la xarxa de Vilamajor i el Baix Montseny.
L’alimentació, com a activitat necessària per a la vida humana, és un eix estratègic per promoure una transició ecosocial i s’ha vist que hi ha diversos àmbits possibles de lluita i implicació i al Vallès Oriental és una comarca rica en iniciatives, on a priori un gran ventall de persones tenen un lloc on implicar-se. Alhora, també cal fer passes per obrir aquests espais a persones que actualment no hi tenen accés.
Article escrit per Nico Duran Gurnsey, sòcia de La Fresca
