La nostra comarca té una història agrícola important, és terra de masies i de mosaic agroforestal. Des de fa segles s’ha viscut de i amb l’agricultura i l’aprofitament del bosc. Amb l’arribada de la industrialització i especialment a partir dels anys 70 la comarca va canviar molt. Urbanitzacions i creixement demogràfic, davallada del sector primari, tancament de moltes explotacions i creixement de les existents. Aquest fenomen global va ser especialment rellevant al Vallès per la seva proximitat a Barcelona i les seves bones comunicacions.
Avui ens trobem en un moment on mai hi havia hagut tan poques persones agricultores i ramaderes. Si ens mirem les dades de superfícies municipals del Vallès Oriental, ens trobem que un 63% és massa forestal, un 25% és superfície agrícola i un 6% està urbanitzat. Si un 1,6% de la població activa es dedica al sector primari, això vol dir que és aquest 1,6% que gestionaria com a mínim un 25% de territori (tot l’agrícola més una part de la superfície forestal). La superfície agrícola no s’ha reduït proporcionalment al nombre de persones que s’hi dediquen, de fet, estaríem en unes de les dècades amb major superfície agrícola disponible per persona activa al sector primari de l’últim segle. Per tant, com pot ser que l’accés a la terra sigui cada vegada més complicat?
L’abandonament de l’activitat agrícola ha sigut un fenomen sostingut a tot Europa i en general a tots els països industrialitzats des de l’inici de la modernització agrícola als anys 30, però particularment intensa als anys 60 amb l’anomenada Revolució Verda, que va introduir tècniques de cultiu més intensives basades en la inversió en maquinària, pesticides, fertilitzants químics i llavors de varietats estandarditzades i modificades. Per un costat, la necessitat de fortes inversions en infraestructura i la dependència externa dels subministraments va fer augmentar els costos de producció. Per l’altra, la forta competència en els mercats globalitzats estrenyia els preus de venda a la baixa mentre s’hi afegia la desigual relació amb la gran distribució. Com a resultat, els marges de la pagesia es van veure reduïts a l’extrem, obligant-los, en el cas que no abandonin l’activitat, a necessitar cada vegada més terra per a fer viables les seves explotacions i a dependre de les subvencions estatals i europees.
De fet, les dades dels últims censos agraris mostren com ha augmentat la tendència a la concentració parcel·lària i com cada vegada hi ha menys explotacions però més grans, de manera que hi ha poca disponibilitat real i econòmicament assequible de terres. No podem deixar de dir que l’expansió de l’agrobusiness per tot el món també ha portat fortes conseqüències al Sud Global, sota noves formes de neocolonialisme que continuen deteriorant les condicions de vida i afectant profundament les bases de sosteniment i reproducció social de les economies camperoles i indígenes, desposseint-les de la terra i els recursos i integrant-les en l’economia de mercat.
Aterrant de nou a Catalunya i al Vallès, podem dir que com a resultat de la modernització les noves generacions estan heretant un sistema alimentari globalitzat i injust, extremadament depenent de recursos finits, que deteriora i consumeix les bases materials sobre les quals se sosté (sòl, aigua, cicles de nutrients i materials) a la vegada que també ho fa amb les estructures socials i culturals que han custodiat els sabers i fers necessaris que ens podrien permetre reescriure la nostra relació amb el territori i l’alimentació.
Per altra banda, veiem com són majoritàriament les persones joves les que estan iniciant noves explotacions des de l’agroecologia i plantejant nous models. Nous i no tan nous projectes que volen construir un altre model alimentari i social. Cada cop hi ha més persones que volen tornar a les zones rurals i hi ha noves persones joves que es volen dedicar al sector primari, però l’accés és molt difícil. En un país en què el 66% de la pagesia té més de 55 anys, parlar del relleu agrari és més que imprescindible. Necessitem persones produint aliments i vinculades al territori, per cuidar-lo i per protegir-lo. Necessitem garantir l’accés als mitjans i als coneixements i construir nous models que facin viable produir aliments en un context que cada cop ho fa més inviable.
Aquestes dinàmiques globals es concreten a casa nostra a través de diferents elements que podem identificar i que ens interessa anomenar per tal de poder revertir aquesta dinàmica i generar propostes creatives cap a un model alimentari arrelat al territori, just i resilient. Identifiquem doncs, a través de la nostra pròpia experiència i del que diversos informes i diagnòstics ja fa temps que van mostrant, diverses causes que dificulten el relleu generacional:
1) L’accés a la terra i a la infraestructura: el preu de la terra és alt i hi ha poca terra disponible, puix que sovint les explotacions existents busquen ampliar superfície i qui ja la té la necessita. A la vegada sovint hi ha poca confiança dels propietaris amb els nous contractes agraris d’arrendament. Pel que fa a la infraestructura, les amortitzacions són molt llargues a causa dels reduïts marges i les altes inversions, fent inviable l’entrada a certs sectors només amb el crèdit (calen subvencions o molt capital previ).
2) Normativa poc adequada: La quantitat de burocràcia i gestions administratives ha sigut anomenada recurrentment pel sector. Així com normatives ambientals i urbanístiques fetes sense tenir en compte les necessitats del sector agrari o sense una lògica agroecològica.
3) El coneixement de l’ofici: els sabers i pràctiques d’una agricultura i una ramaderia sostenibles s’han anat erosionant a favor del model d’agricultura convencional i de ramaderia intensiva. La transmissió generacional d’aquest coneixement s’ha tallat, i en la major part dels continguts curriculars la perspectiva agroecològica hi té poca presència. Els oficis adjacents a l’activitat agrària encara s’han perdut més. Per tant, els nous projectes sovint necessiten un període d’aprenentatge que han de fer en solitari, tot dificultant encara més la viabilitat econòmica.
4) La viabilitat econòmica: com dèiem, la inversió inicial i els marges tan petits dificulten les noves incorporacions en l’agroindústria convencional, i és difícil que les filles hereves de les explotacions existents vulguin seguir amb el negoci familiar. Pel que fa a les iniciatives de producció agroecològica que necessiten vendre a preus majors i han de crear nous circuits de comercialització, sumant a les dificultats per comunicar la diferència respecte al producte convencional, sovint fan necessaris grans esforços col·lectius de grups reduïts de gent més sensibilitzada per tirar endavant.
5) La forma de vida: Hi ha un canvi social que identifica la forma de vida de pagès com un element del passat, a la vegada que continua tenint molt poc reconeixement social. Els canvis en les formes de vida urbanes de la major part de la gent consumidora està precaritzada, fet que també implica menys temps per aconseguir i preparar els àpats, provocant un canvi de la cultura gastronòmica cap a menjar econòmic, fàcil i ràpid d’aconseguir i preparar, on la qualitat nutritiva dels aliments ni els impactes ecològics ni socials són prioritzats.
Com es pot veure, l’economia de mercat i les normes estatals que l’acompanyen fan inviables les petites granges o produccions. Veiem clarament com el capitalisme cada cop és més incompatible amb la vida i amb l’agroecologia. Anem a veure què s’està fent i què podríem fer. A Catalunya, i cada cop més a la nostra comarca, som pioneres en desenvolupar propostes que ajuden a garantir el relleu generacional. De cadascuna d’aquestes propostes se’n podria escriure un article, però en volem destacar algunes que incideixen en un o diversos dels elements que veiem rellevants.
Propostes municipals: En aquest àmbit destaquem els projectes de dinamització local agroecològica. Concretament, volem destacar el projecte de Palou (Granollers). El projecte ha permès oferir terra no cultivada a productors, permeten també produccions més intensives i que generen més ocupació com l’horta. També ha fet més viable l’activitat agrària en crear una marca pròpia i canals de comercialització com un mercat propi.
Propostes supramunicipals: Aquí hi ha moltes iniciatives, en destaquem algunes. En primer lloc, l’Escola de Pastors, com a projecte de formació i de conservació d’un ofici en perill d’extinció.
En segon, els Espais Test, com espais de formació pràctica i d’incubació de projectes; també trobem projectes de foment de la ramaderia extensiva, com el que s’està fent al Montseny; i per últim, Terra Franca, un exemple de projecte de banc de terres que posa en contacte propietaris amb terres buides amb pageses que volen treballar la terra.
Projectes de producció agroecològica: Cooperatives o projectes més personals impulsats per gent jove i que ja són referents. Els més habituals són projectes d’horta, ja que ens trobem que la majoria de gent jove que s’incorpora al sector primari sense “venir de pagès” ho fa per produir verdures. A la nostra comarca destaquem la Kosturika i Cal Cerdà, dos projectes cooperatius ben consolidats que produeixen verdures ecològiques de proximitat. En ramaderia la nostra comarca també té diferents exemples de persones joves agafant relleu, en destaquem dos: el ramat de Vilamajor, un ramat de cabres blanca de Rasquera que pastura franges d’urbanitzacions per la prevenció d’incendis, i les vaques de Can Tàpies, una explotació familiar liderada per la Susana i en Martí reconvertida a ecològic per fer front a les dificultats de viabilitat amb les que es trobaven en el mercat de llet convencional.
Article escrit per Grama (pa i horta)
